L’ordinador que es convertí en relíquia

Avui dia, obrir un programa en el nostre ordinador és una cosa tan habitual que no parem atenció al que realment està passant en les seves entranyes. Encenem l’ordinador, esperem a que es carregui el sistema operatiu, localitzem la icona de la nostra aplicació i finalment hi fem un parell de clics. I així, en potser menys d’un minut, ja estem treballant, jugant o navegant per Internet.

Fa poc més de 25 anys, però, les coses eren “lleugerament” diferents. Fem un cop d’ull primer al que llavors era un “avançat” ordinador, l’IPC-16P de National Semiconductor, utilitzat per ImesD en els seus inicis:

Hi podeu veure tres elements:

  1. A la dreta, una caixa que conté la font d’alimentació i la placa base amb les plaques d’expansió.
  2. Una pantalla amb teclat incorporat.
  3. Sota la pantalla, una unitat doble de lectura/escriptura de discs.

Els discs mostrats sobre la caixa que conté la placa base tenien una mida de 8 polzades i una capacitat de 256 KBytes (necessitaríem 20 discs per emmagatzemar la foto anterior!). Per a que tingueu una idea de com eren de grans, hi hem posat un bolígraf per comparar-lo:

Encara que avui ens resulti còmic, cal dir que poder utilitzar aquests discs era un gran avenç. Abans que existissin, els programes s’emmagatzemaven en llargues cintes de paper perforat que amb dificultat podien emmagatzemar 4 KBytes i que eren llegides per unitats òptiques que convertien l’alternància de forats en zeros i uns; però aquesta és una altra història.

Ara ve el més divertit… On està el disc dur amb el sistema operatiu i els programes? Doncs molt senzill: no n’hi havia. Cada cop que l’usuari volia treballar amb l’ordinador, agafava un disc amb el sistema operatiu, el ficava a la unitat de disc i el carregava en la memòria RAM de la placa base (que era de només 12 KBytes! – menys que una targeta SIM). Llavors, si l’usuari volia editar text, agafava el disc amb el programa editor de textos, el carregava, i ja podia escriure. Si, llavors, necessitava treballar amb un altre programa, sortia de l’editor, agafava el disc amb el nou programa i repetia el procés, tot a través del panell de control frontal de la placa base:

Els discs durs que tenim avui dia ens estalvien el pas d’anar carregant el sistema operatiu i els programes en memòria, de manera manual, a mesura que els necessitem. A més, la quantitat de memòria RAM de la que disposem actualment ens permet tenir molts programes executant-se a la vegada.

Per cert… Avui podeu comprar un ordinador per 300 euros (inclús menys). L’IPC-16P costava, en el seu moment, l’equivalent a 40.000 euros!

Us deixem amb un detall de la placa base de l’IPC-16P, en què pot apreciar-se, al fons, un enorme condensador de la font d’alimentació (l’objecte cilíndric) i, en el lateral esquerre, els quatre ventiladors que refrigeraven el conjunt:

 

Share on Facebook0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0Share on Google+0
Claudi Martínez

Autor: Claudi Martínez

Claudi se incorporó a ImesD en 2003. Empezó realizando proyectos de mejora de las terminales de control horario y accesos, y posteriormente introdujo la tecnología de reconocimiento de huellas dactilares. Actualmente se encarga del diseño y desarrollo de la nueva gama de relojes de fichar y de programas ImesD. Puedes seguir sus publicaciones en Google+ o Twitter.